Com cada mes, escrivim a la secció: Coses Modernes del camp, on parlem de les novetats en agricultura sostenible arreu del planeta.
La manca d’actualitat informativa estiuenca obliga als mitjans i a la població en general a crear nous debats, a voltes necessaris, sobre qüestions que reben menys atenció la resta de l’any. Aquesta vegada ens ha tocat el rebre als pagesos i els pets dels animals que molts tenim a les nostres explotacions.
Evidentment tothom és lliure de practicar i defensar l’opció que cregui millor per alimentar els seus, però certs arguments que he escoltat o llegit aquestes darreres setmanes em semblen poc acurats o, fins i tot, esbiaixats.
Reduir o eliminar el consum de carn podria ser més saludable per a l’organisme, ho desconec, i certament provocaria un major benestar per a les persones que veuen la mort d’un animal com un acte cruel. Però sense la producció animal, l’agricultura seria més sostenible? Res més lluny de la realitat, una realitat configurada al llarg de milers de milions d’anys d’evolució conjunta entre herbes i herbívors. Per a resumir-ho de forma ràpida, podríem dir que els herbívors, com la vaca o l’ovella per exemple, s’alimenten de plantes i les plantes s’alimenten dels excrements dels herbívors. M’atreviria a dir que no existirien plantes sense herbívors ni herbívors sense plantes, però aquesta afirmació no seria acurada actualment. La majoria d’explotacions no necessiten animals per a produir vegetals, ja que disposen de tot un paquet tecnològic format per fertilitzants i productes fitosanitaris de síntesi química que alimenten i protegeixen els cultius amb una eficàcia extraordinària. Aquests productes encareixen el procés productiu i tenen un cost energètic elevadíssim pel planeta, però a curt termini són perfectament viables per a sostenir una agricultura sense animals, com està més que demostrat. Dit això, evidentment cal preguntar-nos si la realitat de la majoria d’explotacions ramaderes és la més adequada des d’un punt de vista ambiental.
Com en la majoria d’aspectes de la nostra societat actual, el problema no sol recaure en el fet en si sinó en el model, en el com més que en què. Un sistema basat en la ramaderia intensiva, en la qual el consum de combustibles fòssils és molt elevat i l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle pot representar fins a un 25% de les emissions totals que generem els humans, òbviament no és una bona pràctica. Fins i tot es pot dir que és una mala pràctica pel planeta. Tan dolenta com cultivar grans extensions de vegetals emprant sols el paquet tecnològic abans esmentat. Tan dolenta com consumir milers de tones d’envasos de plàstic cada dia. Assenyalar i criminalitzar a totes les persones que surten del supermercat amb envasos de productes de neteja o alimentació, entre les quals m’hi incloc, em semblaria la pitjor estratègia per a reduir els perills ambientals que genera el món del plàstic.
La majoria de pagesos som conscients que representa formar part d’aquest sistema productiu embogit que va néixer fa uns 70 anys, gràcies a la revolució verda. Som conscients que en molts casos hem prioritzat la quantitat a la qualitat amb l’objectiu de sobreviure dins un mercat globalitzat amb uns preus iguals o pitjors que 20 anys enrera. Però també cada vegada més, molts agricultors estem produint vegetals o carn de qualitat emprant tècniques que ens permeten per exemple, capturar més diòxid de carboni del qual consumim, aturar l’erosió i per tant els processos de desertificació, i fins i tot estalviar grans quantitats d’aigua. No conec cap pagès que pretengui contaminar el planeta, perdre el seu sòl o gastar més aigua de la necessària, però a vegades la mateixa situació econòmica que pateix el sector fa difícil sortir del cercle viciós al qual ens va situar la falsa revolució verda.
Preparar els camps per a la sembra, sembrar i cuidar els cultius, recollir-ne els fruits, traslladar el gra fins al molí i elaborar pinso juntament amb altres cereals que provenen de vés a saber on per retornar aquest producte a la granja i així poder alimentar el bestiar no és sostenible. Però alimentar directament els animals al camp emprant plantes perennes, per tant que no requereixin un treball del sòl anual, i utilitzar un sistema de pastura dirigida que permeti la regeneració natural de la vida del sòl contribueix a mitigar el canvi climàtic com demostra l’estudi elaborat a la granja nord-americana White Oak Pastures. Aquest treball constata que per a cada kg de carn de vedella produïda en aquesta explotació regenerativa, s’emeten uns 35 kg d’equivalents de diòxid de carboni. Però per altra banda, aquest mateix estudi fa palès que durant el procés productiu, i gràcies a l’impacte animal positiu de les vaques sobre el sòl, per a cada kg de carn es capturen 39 kg d’aquests gasos en forma de matèria orgànica. Val a dir que incrementar la matèria orgànica ajuda a augmentar la producció d’aliments saludables aprofitant millor l’aigua de la pluja. Per tant, l’agricultura i la ramaderia regenerativa són una gran eina per ajudar a mitigar el canvi climàtic, però és indispensable que aquest treball generi una activitat econòmica que permet als pagesos viure dignament al camp, i per tant, cal poder vendre la carn que en resulta. I també és indispensable que l’administració permeti dur a terme aquestes pràctiques amb comoditat, fet que no es dóna sempre.
Per altra banda, el consumidor, qui generalment està involucrat amb el primer sector almenys tres vegades al dia (esmorzar, dinar i sopar) pot i ha de ser el millor catalitzador d’una agricultura sostenible i respectuosa amb el medi i les persones. Cercar i consumir aliments de proximitat, i produïts per exemple amb sistemes sostenibles com l’esmentat en aquest article, ens ajudaria als pagesos i al planeta en general molt més que reduir o prohibir el consum de carn, com alguns sectors pretenen. La satisfacció de comprar un aliment sabent que és més saludable per a les persones que el consumiran i que ha contribuït a fixar quatre vegades el seu pes en gasos d’efecte hivernacle és, sens dubte, una experiència positiva i molt recomanable.
Els animals, que com els pagesos i els ramaders, formem part del problema, representem un dels únics sectors amb capacitat real per a fomentar la fotosíntesi, capturant carboni de l’atmosfera i retenint-lo al sòl. Qualsevol iniciativa en contra d’aquesta activitat afecta negativament la mateixa supervivència de l’espècie humana i animal.
