Com cada mes, escrivim a la secció: Coses Modernes del camp, on parlem de les novetats en agricultura sostenible arreu del planeta.
Incorporar pràctiques orgàniques en explotacions on es treballa seguint la metodologia que coneixem com agricultura convencional, representa qüestionar-se les tasques que s’hi han emprat al llarg de les darreres dècades. La justificació habitual que emprem molts pagesos quan se’ns qüestionen aquestes pràctiques que hem après des d’infants és: “Ho fem així perquè sempre s’ha fet així”.
Però, segur que sempre s’ha fet així? La resposta és obvia. 8 segles enrera, durant el neolític i en el moment que es va començar a practicar l’agricultura, el treball al camp no era el mateix que avui en dia. Fins i tot, 200 anys enrera, l’activitat rural no tenia res a veure amb l’actual.
Si bé l’agricultura ha evolucionat molt durant els darrers segles, el període comprès entre els anys 1940 i 1960 va significar un punt d’inflexió pel sector primari. Aquesta etapa s’anomenà la “Revolució Verda”. Ara, amb la perspectiva del temps transcorregut, cada vegada més pagesos creiem que aquest moviment no fou ni tant revolucionari, ni tant verd, ans el contrari. De la revolució verda prové el model agrícola majoritari, i del qual, ens agradi o no, la majoria d’agricultors en som hereus. Els agricultors orgànics ho som perquè hem decidit trencar amb aquest model i repensar les nostres tasques diàries al camp cercant sistemes alternatius, alguns d’ells basats en les pràctiques realitzades abans dels anys 40. Pràctiques, les quals sí que podem afirmar, que sempre s’havien fet així.
Durant la primera i la segona guerra mundial, la indústria armamentista va viure un dels moments de màxima esplendor. La fabricació d’armes va esdevenir un dels negocis més lucratius d’aquella època emprant matèries primeres com el Nitrat d’Amoni (Nitrogen), el Fòsfor i el Potassi. Aquest episodi bèl·lic acabà l’any 1945 i amb ella la producció massiva d’armament, fet que deixà les fàbriques amb gran quantitat d’excedents d’aquests minerals. Calia reinventar-se i així va ser. Recuperant les investigacions de Justus Von Liebig , químic alemany qui a finals segle XXI va demostrar que les plantes requerien Nitrogen, Fòsfor i Potassa per a alimentar-se, aquesta indústria va tenir una idea brillant. Eus aquí l’aparició dels primers fertilitzants de síntesi química també anomenats fertilitzants NPK (Nitrogen, Fòsfor i Potassi). Uns productes, àmpliament usats fins avui en dia, els quals van ser pensats per a augmentar la producció vegetal i acabar així amb la fam a la terra. En certa manera així va ser, ja que aplicant a les plantes grans quantitats de “NPK”, aquestes responen ràpidament mostrant un major creixement i producció. A banda, l’aplicació dels fertilitzants granulats esdevenia un avenç molt important respecte a la reducció del treball requerit per alimentar els cultius, comparativament amb el sistema anterior: aplicar de fems.
Intencionadament o no, no es va tenir en compte el fet que les plantes, així com les persones, no sols requerim aquests tres elements sinó que almenys necessitem uns 70 elements més per a sobreviure en condicions. Imagineu que a partir d’ara mateix decidiu basar la vostra dieta sols en pastissos i altres dolços, que podríem entendre com els fertilitzants NPK de les plantes. Imagineu que passat un més, trobeu alguna persona coneguda amb la qual fa temps que no teniu contacte. Us trobarà esplèndids, potser una mica més grassos però amb cara de salut i la pell brillant. Imagineu que us emplaceu amb aquesta persona en citar-vos al cap de tres mesos, i vosaltres continueu amb la dieta dels pastissos. Probablement us haurà de visitar directament a l’hospital on estareu ingressats. Alimentar animals o plantes amb grans quantitats d’elements com el Nitrogen, sense tenir en compte la resta d’elements i micró elements necessaris, provoca a deficiències i, per tant, augmenta enormement el risc de contraure malalties i atreure les plagues.
Problemàtica que la mateixa indústria agroquímica va poder resoldre ràpidament recuperant diferents substàncies desenvolupades i, fins aquell moment emprades, sols per a usos militars. Potser als lectors us sonin productes com el DDT o l’agent taronja, aquest darrer més relacionat amb la guerra del Vietnam. Aquests productes, així com d’altres fabricats a partir d’aquests, són actualment emprats per a la majoria d’agricultors de tot el planeta per a protegir els seus cultius. Estem parlant dels productes fitosanitaris o biocides, terme que significa que exterminen la vida, la vida de les plagues però també la vida del sòl i l’entorn.
Recapitulem: la indústria agroquímica desenvolupa fertilitzants que a curt termini afavoreixen la producció, però a mig termini generen problemes de salut a les plantes. La mateixa indústria crea productes fitosanitaris per a solucionar moltes de les plagues que ella mateixa ha provocat. Aquests productes tenen un efecte negatiu sobre la vida i la biodiversitat del sòl, empobrint així les defenses naturals del sistema. Malgrat l’increment de producció, la fragilitat del sòl i les plantes afavoreix una major pressió de plagues i malalties, i per tant, caldrà aplicar més quantitat de fertilitzants i pesticides. En incrementar els inputs necessaris per a protegir els cultius, augmenten els costos de producció obligant els agricultors a produir més per a poder subsistir. Per a produir més es requereixen grans tractors, qui amb les llaurades no fan més que destruir la fertilitat natural del sòl debilitant més el sistema, el qual requerirà més inputs per a poder obtenir-ne rendiment econòmic. I malgrat tot, són imprescindibles les subvencions per a poder adquirir els productes i la maquinària necessària per a seguir cultivant. Benvinguts al cicle viciós provocat per la revolució “verda”.
Òbviament, l’activitat agrícola convencional aporta grans beneficis econòmics, però bàsicament per la mateixa agroindústria, qui proveeix tot el paquet químic i tecnològic necessari. L’altre gran protagonista d’aquesta història és el sector farmacèutic, ja que ingerir productes que provenen de sòls desnaturalitzats i mineralment desequilibrats serà sempre el millor ingredient per alimentar persones amb problemes de salut. De la mateixa manera que certs estats actuen amb violència i repressió quan veuen amenaçat el seu statu quo, aquests lobbys de poder també pretenen assegurar el seu model emprant mecanismes com el control de la comunicació i l’ensenyament i instaurant la cultura de la por cap a el nou o diferent.
El més preocupant de tot plegat és que aquest cicle, del qual no és gens fàcil sortir-ne quan l’economia familiar en depèn, se sustenta sobre unes pràctiques poc respectuoses amb el planeta i les persones, produint aliments de baix valor biològic. Trencar amb aquestes pràctiques representa alliberar-se de les directrius imposades per quelcom qui no té massa interès en el teu benestar personal. Significa produir de forma sostenible i respectuosa generant aliments beneficiosos per a les persones que habitem el planeta. I finalment, ha significat per a nosaltres sentir-nos dignes de poder cuidar les terres que hem tingut la sort d’heretar dels nostres avantpassats i procurar deixar-les millor que no les hem trobat.
